Les danses i balls populars a Borriana
Patrimoni cultural immaterial que ens identifica
Dir
Borriana és dir horta i dir mar, és dir foc, foc de falles però també foc de
sant Antoni o sant Joan, és dir font del vi, ànec per sant Roc, tito per Nadal,
fanalets amb meló d’Alger, és dir Axiamo, Misericòrdia o bous al carrer.
Aquestes
tradicions constitueixen el patrimoni cultural material i immaterial dels
borrianencs i borrianenques, com ho són també les seues danses, cançons i
música d’arrel tradicional, de les quals trobem referències històriques locals
que esdevenen de la
Sección Femenina, i es circumscriuen al ball de plaça de
l’Arenilla, el ball de la Jota
a Borriana, o la Dansa
dels Captius de la processó de la
Mercé, cançons populars, i poca cosa més; si bé cal dir que
altres pobles no han estat tan afortunats com el borrianenc i s’han extingit
els seus balls i músiques populars sense haver-los pogut recuperar.
Precedents Històrics
La societat
borrianenca deixa d’interpretar aquests balls com una forma d’oci de la col·lectivitat
local al final del segle XIX i principi del segle XX, momento en què acabarien
cedint terreny a altres músiques i balls que, fruit de les noves modes, es
generalitzarien per tot l’Estat i arribarien així a Borriana.
El
folklore, però, es resisteix a desaparéixer i, durant la dictadura, a fi
d’aglutinar aquells moviments que estaven caient en l’oblit, s’incorpora dins
els moviments de Sección Femenina o Educación y Descanso, on es realitza una
tasca d’inventari i reaprenentatge, si bé ara es readapten balls i danses per a
ser interpretades en espais escènics. El folklore, per tant, es converteix en
una manera de fer espectable, cosa que va comportar la modificació dels balls
en pro d’una millota escènica i, en coseqüència, la desaparició de les versions
fidedignes.
Arribada ja
la democràcia, apareixen els grups de dansa que actualmente coneixem; uns són
fruit de l’adaptació democràtica dels antics grups de Coros y Danzas o Sección
Femenina i altres naixen de nou. El folklore sofreix un canvi radical i
progressiu de manera que alguns grups enceten una rellevant tasca d’estudi,
d’investigació i divulgació de l’autèntic folklore local i autonòmic i es
restauren les danses per a intentar recuperar les versions fidedignes. Aquests
canvis propicien la realització d’estudis sobre aspectes de la cultura popular
com la indumentària, la música tradicional, restauració de danses,
publicacions, gravacions sonores, exposicions, treballs de camp, etc.
Amb la
democràcia, organismes com la
UNESCO, universitats, governs nacionals, locals, autonòmics,
conservatoris, associacions, etc., enceten línies de suport amb la convocatòria
d’ajudes o beques, creant aules d’estudi de la cultura popular, fonoteques,
escoles de música i dansa, incorporació de la cultura popular als
conservatoris, etc.
L’
Ajuntament de Borriana s’uneix a aquest corrent i incorpora els estudis i
formació en dansa tradicional valenciana l’any 2007 al Centre Municipal de les
Arts Rafel Martí de Viciana, on centenars d’alumnes s’han format i es formen a
hores d’ara en la pràctica, el coneixement i la difusió de la indumentària, la
música i la dansa tradicional valenciana i implícitament els balls de Borriana.
Entre les
iniciatives que complementen aquestes classes, ha sorgit la creació del grup
municipal de dansa El Pla i nombroses iniciatives adreçades a estendre, difondre,
potenciar i recuperar de l’oblit els balls i danses de la nostra identitat
(http:// grupdansaelplaborriana. blogspot.com.es/).
Recuperació
dels balls de borriana – el treball de camp
En parlar
dels balls i les danses de Borriana cal centrar-se en el procés de recuperació
que vaig tenir el plaer d’encetar juntament amb els meus alumnes del grup de
dansa L’Arenilla a les acaballes del segle XX i els inicis d’un nou segle, tot
just quan ens trobàvem immersos en la constitució del que després seria la primera
agrupació de dansa adulta per a la localitat de Borriana, una iniciativa que
vaig tenir el plaer d’impulsar i dirigir.
Constituir
una agrupació de dansa a Borriana, vam pensar que passava inevitablement per
investigar els balls d’arrel local mitjançant el treball de camp que permetera
recuperar de l’oblit el major nombre de balls, músiques i melodies
borrianenques que es trobaren en greu perill d’extinció.
Va ser així
com vam contactar amb Eloïna Martí a la primavera de l’any 2000. Eloïna,
nascuda a Borriana en la dècada dels anys trenta, hereta l’afició pel ball
d’arrel tradicional de sa mare, que ja coneixia els balls de la Jota i la dansa de l’Arenilla
de Borriana en haver-los interpretat al carrer com era costum durant el segle
XIX i principi del segle XX.
El seu
primer contacte amb la dansa tradicional es va dur a terme a la localitat de la Torre d’en Besora, on la
seua tia Lolita, Donya Lola, exercia de mestra; després va assistir a
les classes que la
Sección Femenina oferia a la Mercé i que impartia Lola Abad, on van constituir
un grup que va fer diverses actuacions mostrant els balls de Borriana pertot
arreu. Eloïna recordava amb especial estima la participació al festival que
tingué lloc a Castelló a la darreria dels anys quaranta, constituït per
persones ben conegudes com Amparín Moner, Ester Varella, Francisca i Encarna
Fandos, Victoria Martínez, Lolita Ferrer, Elvirín Oliver i la mateixa Eloïna.
També músics com Manuel Sierra (el Gallo), Paco Fonseca (el Bau),
Blai de Chiva o Vicente Torres van formar part d’aquesta expedició borrianenca.
L’any
1965 Eloïna comença a exercir la docència, on incorpora l’ensenyament dels
balls de la Jota
i l’Arenilla a les seues alumnes dins les classes de gimnàstica, concretament
al col·legi Grupo Antiguo que posteriorment seria Historiador Viciana, una
tasca que va dur a terme entre els anys 1966 i 1982.
Eloïna
no transigia i feia bé!, el ball s’havia d’interpretar amb la cadència,
l’exemplaritat i el rigor històric que ella hi havia sabut donar durant desenes
d’anys, i nosaltres així ho vam entendre fent nostra la seua causa, les seues inquietuds, mimetitzant aquells
moviments i nodrint-nos d’aquella saviesa que ens era transmesa com un tresor
que s’havia mantingut ocult i que ara es trobava en veritable perill
d’extinció.
La Jota de Borriana
La Jota i l’Arenilla són dues peces de
ball que s’interpreten en grups de quatre, una forma de ballar molt típicament
valenciana. De la Jota
podem dir que seria un ball popular, el ball es transmet per imitació, no feia
falta necessàriament un mestre per tal d’aprendre’l. Els balls s’interpretaven
com una forma de diversió i, per tant, no calia una data rellevant o especial
per a ballar-los, el poble els interpretava íntimament a fi de divertir-se al
carrer, al corral, a l’era. La
Jota de Borriana, com la majoria de jotes, s’interpreta amb
rondalla de corda (guitarres, bandúrries, guitarrons, llaüts, etc.), elements
de percussió (castanyoles, espetecs de dits, cànters, culleres, canyes,
panderos, ferrets, cascavells, etc.) i cantada.
La lletra
que ens ha arribat fins ara procedeix de la Sección Femenina
que, com hem dit, tendia a atorgar unes estrofes concretes a cada ball i a cada
localitat, entenent que això les personalitzava, si bé la característica de
l’època és que el cantador feia servir aquella estrofa que s’estimara o que li
venia a la ment
entre totes aquelles que formaven part del seu propi repertori.
En tot
cas, l’estructura que ens ha arribat és de la Sección Femenina
a través d’Eloïna Martí i diu així:
La jota
m’han dit que cante,
jo la
jota no la sé,
si em
dóna un plat de xulles,
jo la
jota cantaré.
I arriau
que et cau,
alça’t
que em xafes,
les
sinagües a puntes,
que no
en tinc altres.
Que no
en tinc altres, niña,
que no
en tinc altres,
arriau
que et cau,
alça’t
que em xafes.
A la mar
me’n vull anar,
a vore
les cosidores,
que
cusen sense didal, ea!
Que cusen sense
didal
i tallen sense
tisores.
A la mar
que te’n vages,
no me
s’hi dóna res,
deixa’m farina i
oli,
arròs i diners.
Arròs i diners,
arròs i
diners,
a la mar
que te’n vages,
no me
s’hi dóna res.
A la
vora del riu, mare,
m’he
deixat les espardenyes,
mare no
li ho diga al pare, ea!
Mare no
li ho diga al pare,
que jo
tornaré a per elles.
Cal dir,
per finalitzar, que constatem l’existència d’aquestes estrofes en diferents
balls i danses d’arreu del territori valencià i que, per tant, tot i pertànyer
al patrimoni propi borrianenc, estaríem parlant d’un patrimoni compartit i que
formaria part d’una col·lectivitat més àmplia si bé clarament valenciana.
La Dansa de l’Arenilla – Ball de Plaça de Borriana
Respecte
de l’Arenilla, estaríem parlant ací d’una dansa. Les arenilles, igual que les
jotes, estaven esteses pertot arreu; per tant, seria també erroni atribuir
l’exclusivitat de la terminologia arenilla a la ciutat de Borriana, si
bé és cert que aquest és un ball que forma part del patrimoni immaterial local.
La
versió que ens ha arribat de la Sección Femenina està interpretada amb rondalla
de corda, si bé cal dir que moltes danses, davant una progressiva desaparició
de dolçainers, es reinventen a fi de no deixar d’interpretar- se i acaben
passant a la rondalla de corda, o en altres casos als instruments de moda, de
manera que trobem exemples de danses interpretades amb banda de música, un
reciclatge que els ha permés arribar com una expressió viva i encara present a
molts pobles de les nostres comarques, especialment a les comarques del
Maestrat i els Ports de Morella.
Per
tant, l’Arenilla amb quasi tota certesa seria un ball originàriament
interpretat amb dolçaina i tabal i que amb posterioritat passa a interpretar-se
també per la rondalla de corda.
De
l’Arenilla cal dir que, com ocorre amb altres danses de la comarca, es trobaria
integrada com a part d’un tot que a les nostres comarques es coneix amb el nom
de ball de plaça i a les comarques del centre i del sud del territori valencià
amb el nom de dansades o danses. Per tant, en aquest sentit amb tota
probabilitat podria ser una de les diferents danses que configuraven els balls
de plaça que s’interpretaven a la zona de la Plana; de fet, així ho fa pensar la similitud
estructural i melòdica amb altres balls de plaça de pobles com Castelló (ball
perdut), Betxí (ball del Barril), Vila-real (ball de l’Anguila), Benicàssim
(ball del Cremaller).
Les
danses conegudes com balls de plaça s’interpreten de forma ocasional. Al
contrari que el ball, la dansa s’interpreta per a ocasions excepcionals a fi de
remarcar un esdeveniment local com podia ser el sant patró, un esdeveniment
únic, etc.; per tant, tenien una certa exclusivitat i així es demostrava amb la
interpretació de forma ritual, amb les millors indumentàries i amb una
preparació acurada per a l’ocasió. Les danses solien tenir un punt d’eixida i
comptaven amb l’admiració de tot el poble que s’hi acostava per veure- les
interpretar, solien tenir un cap de dansa que guiava la comitiva, generalment
alguna persona rellevant o parella ben balladora, i finalitzaven en un punt
determinat.
L’arenilla
(ball de plaça) de Borriana que ens ha arribat procedeix de la Sección Femenina
mitjançant Eloïna Martí, amb una estructura tancada (si bé això era bastant
comú a les danses) i amb una lletra que per la seua temàtica ben bé es podria
dir que pertany al final del segle XIX i principi del segle XX, un període en
què Borriana arriba a tenir una posició benestant, privilegiada i rivalitzant
amb els pobles del voltant, tal com reflecteix la lletra:
A
Castelló porten gorra,
a
Almassora barret,
a
Vila-real mocador,
i a
Borriana sombreret.
I are
arenilla, arenilla, arenilla,
i are arenilla,
arenilla, arené,
i are arenilla,
arenilla, arenilla,
ja està
bé, ja està bé, ja està bé,
ja està
bé con la punta del pie.
Si
tingueres fanecades,
com que
et sobra fantasia,
el fill
del governador
per a tu
ben poc seria.
I are arenilla, arenilla,
arenilla,
i are arenilla,
arenilla, arené,
i are arenilla,
arenilla, arenilla,
ja està
bé, ja està bé, ja està bé,
ja està
bé con la punta del pie.
A Castelló gasten
cèntims,
a Almassora
gallets,
a Vila-real
pessetetes,
i a Borriana
bitlletets.
I are arenilla,
arenilla, arenilla,
i are arenilla,
arenilla, arené,
i are arenilla,
arenilla, arenilla,
ja està
bé, ja està bé, ja està bé,
ja està
bé con la punta del pie.
Pare
Sant Blai de Borriana,
a festes
li solen fer
bous,
traques i corregudes,
el dia
tres de febrer.
La Dansa dels Captius de la processó de la Mercé a Borriana
Per
finalitzar la trilogia de balls que es van poder recuperar, cal referir-nos a
la coneguda com Dansa dels Captius de la processó de la Mercé, coneguda també com
dansa de pastorets.
Per tal
de recuperar aquest ball vam contactar amb l’amic Manuel Tejedo, que recordava
la melodia de la dansa i el ball. Amb la seua informació i la proporcionada per
persones com Fina Aymerich, Pepe Conde, Isabelín Piquer, entre d’altres, vam poder
elaborar la partitura, reconstruir el ball i reelaborar els models de la
indumentària que es portava per a interpretar-la. Es tracta d’un ball que
s’interpretava exclusivament per a aquest esdeveniment i durant la mateixa
processó de la Mercé. La
música corria a càrrec de la dolçaina i el tabal i en ella xiquets i xiquetes
en nombre indeterminat es vestien de captius (cal recordar que la Mercé es coneix com la
protectora dels empresonats i captius). Els dansaires porten un arc ornamentat
amb flors que fan servir per a executar el ball i amb el qual fan diferents
evolucions coreogràfiques. La dansa finalitzava amb el llançament de diners als
balladors que eren recollits pels mateixos xiquets (trobem exemples similars a
la dansa dels Arets interpretada pels xiquets de la beneficència al Corpus de
Castelló).
El ball
es va deixar de ballar l’any 1950 i es va tornar a ballar el 24 de setembre de
2001, dia de la festa i processó de la
Mercé a Borriana.
Xavier Ripollés Prades Professor
de dansa i estudiós del folklore valencià Centre Municipal de les Arts Rafel
Martí de Viciana
.JPG)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
